Fer gomasi a casa

El gomasi és una barreja de grans de sèsam i sal marina que conté una important quantitat d’àcids grassos Omega 6, Vitamines E i K i calci.

El trobem ja preparat o el podem fer nosaltres a casa, ja que és una de les preparacions més senzilles que podem fer.

Què necessitem:

-20 cullerades de sèsam

-1 cullerada de sal marina sense refinar

– morter. (tradicionalment es fa servir el “suribachi”, un morter japonès estriat especial per moldre llavors, però amb un de tota la vida també ens apanyem, encara que triguem una mica més d’estona)

Preparació

Netegem les llavors de sèsam i les deixem assecar primer a un colador i després a un drap de tela o de paper

Torrem les llavors sense deixar de remenar amb una cullera de fusta per evitar que es cremin. sabrem que estan llestes quan agafin un color dauradet. Les retirem i torrem la sal una miqueta.

Moldrem al morter la sal i les llavors fent espirals mentre remenem

Quan s’hagin refredat les guardem en un pot de vidre i tenim uns deu quinze dies per consumir-les

Anuncis

Receptes de llegums lleugeres

Moltes vegades recomano el consum de llegums als vespres, per incrementar el valor proteic dels plats, especialment el dels qui han de consumir proteïna animal als migdies (sobretot els infants que dinen a l’escola o a la llar d’infants, on el consum de proteïna animal és diari, ja que erròniament la gran majoria encara creu que si hi ha “chicha” el menú té més valor).

Es fa difícil imaginar-nos cuinant estofats i “potajes” de llegums als vespres, no només per una falta de temps, sinó pel fet d’imaginar-nos anar a dormir amb la panxa plena de cigrons caldosos o de llenties amb xoriço. Així que aqui van unes quantes receptes de llegums lleugerets i fàcils de preparar per a qualsevol nit o migdia:

Crema de verdures amb llenties vermelles

Convé fer-ho amb les llenties vermelles (que venen pelades) perquè amb les altres, queda massa densa i amb massa sabor i textura espessa. La llentia vermella (original de l’India, un dels grans consumidors de llegum mundial) és fina de sabor i de textura. La idea és seguir la recepta de qualsevol “dhal” indi (sopa de llenties) però com que es fa difícil d’imaginar als nostres peques menjant gingebre i all o coriandre fresc, podem adaptar-la als seus gustos. Per exemple una crema de carbassa amb llenties vermelles. Només han de bullir uns 20 minuts, ja veureu com queda una textura desfeta. Recomano afegir poques al principi fins que els més petits s’acostumin al seu sabor

Hummus i patés de llegums

Un clàssic com el Barça-Madrid (perdó..era molt fàcil de fer la broma). Tothom coneix l’hummus i sap com fer-lo, i si no aconseguim la recepta a internet. Penseu que els patés de llegums no han de ser només de cigrons…amb llenties (i alguna verdura afegida) o amb mongeta blanca també estan deliciosos…només cal anar fent proves…

Saltat de llegums amb tahine i fruits secs

Sofregim una mica de ceba o porro finet, afegim els llegums cuits (els podem coure el dia abans mentre sopem o estem per casa i els guardem a la nevera), i el darrer minut afegim una mica de tahine (1 cullerada de postres) desfeta en una mica d’aigua i que faci xup xup un parell de minuts. Per acabar afegim una picada d’avellanes o ametlles crues (no recomanats a menors de 2 anys i mig, tot i que si ja han tastat els fruits secs, i no pateixen al·lèrgia, endavant) amb julivert) i ja ho tenim!!. També recomano afegir una mica de comí en pols per augmentar el sabor i facilitar la seva digestió

saltat de llenties

saltat de llenties

Saltat de llenties amb cols de Brussel·les i cúrcuma

Tot i que les cols de Brussel·les no acostumen a ser la verdura preferida dels infants, queden boníssimes (bé, a mi m’encanten, ho admeto). Es poden substituir per bròquil o qualsevol altre verdura de més acceptació. El mateix passa amb la cúrcuma, que en cas d’oferir el plat als més menuts, és millor posar-la seca i en pols abans que fresca.

Per fer el plat, sofregim una mica de ceba picada molt fina amb les cols tallades per la meitat, afegim les llenties, que haurem cuit amb unes tires d’alga “hiziki” i que també hi afegirem al plat (les podeu tallar ben petites perquè els nens no es dediquin a “disseccionar” el plat). La cúrcuma l’afegim al moment de servir, rallada i juntament amb un rajolí d’oli verge d’oliva

 

En general, en aquest tipus de plat, per incrementar el valor proteic dels llegums si els volem fer més lleugers que quan els barregem amb cereals, només cal que els complementem amb llavors (de sèsam en llavor o en pasta com el cas de la tahine, de gira-sol, ce carbassa, de cànem) , fruits secs i algues.

 

El bròquil sprouting

L’hivern passat, el Xavi, el pagès a qui comprem les verdures a casa, ens va sorprendre amb una varietat de bròquil que s’afegia a les que ja ens entusiasmen. Si, a casa som fanàtiques del bròquil!!. La meva filla es defineix com la nena menja-bròquil..ja sigui  bròquil morat, bròquil verd, el de tipus italià o broculi…). Aquest nou descobriment, conegut com a “bròquil sprouting”, o bròquil esparregat púrpura, es conrea ara a Catalunya,però s’ha exportat des d’Anglaterra.

El que més ens ha agradat és la tendresa que té respecte a la resta de bròquils, de fet, tant les fulles com les tiges són comestibles, no només els caps.La tija, que és mitjanament gruixudeta, recorda un espàrrec, no només d’aspecte sinó de sabor. El cuino molt poc, de fet amb 3 o 4 minuts de vapor ja en té suficient. Una manera de saber que està “al dente” és que mantingui el seu color morat (si es cou massa es torna verd).Tot i que amb el tema de les coccions el que prioritzem és el nostre gust, hauriem de tenir en conte que les coccions massa llargues destrueixen les vitamines i els minerals de les verdures (especialment importants en el cas dels bròquils en general), així que és interessant consumir les verdures poc fetes, i cuites al vapor, on la pèrdua vitamínica és menor que bullides.

DSC_1850

Res més, només animar-vos a que pregunteu per aquest tipus de bròquil. Sobretot a les cooperatives de consum o als agricultors que fan productes ecològics, perquè acostumen a ser més oberts a introduir i recuperar varietats diferents a les convencionals.

I de debò, amb molt poca cocció, unes gotes d’oli i un pel de sal…no necessita res més

 

 

Como cocinar las legumbres para evitar flatulencias

Los gases que producen las legumbres se deben a su riqueza en hidratos de carbono y fibra que no digiere y que al llegar al intestino sirven de sustento a la flora intestinal provocando la liberación de gases como el dióxido de carbono, el hidrógeno y el metano que hacen más pesadas y lentas las digestiones.

Para evitarlos, la legumbres,una vez lavadas, deben dejarse en remojo toda la noche (o unas dos horas mínimo) para que liberen los azúcares que sueltan en el agua.

Es muy recomendable utilizar hierbas y especias digestivas en su cocción (especialmente laurel o comino) y evitar añadirles sal para o endurecerlas.

Empezar la cocción en agua fría y añadir una tira de alga kombu en el agua de cocción, que al liberar ácido glutámico neutraliza el nitrógeno (responsable de la aparición de gases) y a la vez ayuda a reblandecerlas acortando el tiempo de cocción.

También es muy importante no acompañarlas con productos cárnicos ni grasas que entorpecen su digestión, y favorecen la aparición de gases. Los vegetales y las semillas son el mejor acompañamiento para una digestión fácil de las legumbres

La màgia de la cúrcuma

arrel i pols de cúrcuma

arrel i pols de cúrcuma

La cúrcuma és l’antiinflamatori natural més potent identificat fins a data d’avui. Actualment, hi ha un gran nombre de suplements o aliments nutricènics (amb propietats medicinals) elaborats a base de curcumina, (la molècula responsable d’aquests efectes antiinflamatoris). Això l’ha convertit en  l’aliment estrella de les dietes anti-càncer, que va popularitzar el best-seller de David Servan-Schreiber.

És també  una de les espècies més utilitzades per les cuines orientals (la cúrcuma constitueix el 20% del curry, i és l’espècie que atorga a aquest el seu característic color groc). La medicina ayurvèdica, que actualment encara utilitza ingredients mil·lenaris, també elabora remeis i medicines a base de cúrcuma. Per a molts científics, això podria ser l’explicació dels baixíssims índexs de càncer entre la població de l’India  malgrat ser una de les poblacions amb més exposició a substàncies i ambients tòxics, contaminació i pol·lució ambiental.

Si bé fins ara l’hem trobat comercialitzat en pols,actualment el trobem també fresc, i sense processar ni triturar,  és a dir, trobem l’arrel sencera. Una oportunitat per descobrir el sabor un pel cítric i un punt picant que es perd en el moment d’assecar i triturar l’arrel per a convertir-la en pols.

Per aprofitar millor les virtuts terapèutiques de la cúrcuma i gaudir del seu sabor, només cal tenir en compte uns quants consells:

-Abans que res, cal saber que té una capacitat increïble per tenyir i tacar la pell, els estris de cuina, els draps de cuina i fins i tot la roba en cas de no dur davantal.

-Està comprovat que perquè l’organisme l’assimili i aprofiti al màxim els seus efectes antiinflamatoris, cal que la barregem amb pebre negre en una proporció de 3:1 fins a 5:1 (sempre més de cúrcuma). La millor manera és fer una barreja directament amb oli d’oliva i cúrcuma  i afegir-la als plats sense cuinar-la.

– Per menjar-la en cru, només cal pelar l’arrel.

– En cas d’utilitzar-la en pols i seca, convé escalfar-la prèviament amb les altres espècies amb que les barregem, perquè impregni  be de sabor l’oli on es couran la resta de’aliments del plat que preparem (sobretot cal vigilar que l’oli no arribi a fumejar )

Altres usos culinaris per preparar-la, quan enlloc d’afegir-la  directament sobre una amanida o una plat de pasta volem fer elaboracions més complexes, poden ser:

Una vinagreta de cúrcuma

– 3 cullerades de suc de llimona

-5 g de cúrcuma fresca ratllada

-5 cullerades d’oli d’oliva

– 1 cullerada de tamari

– 1/2 cullerada de cafè d’oli de sèsam

– sal, pebre

La clàssica picada catalana, però ara amb cúrcuma

-5 o 6 ametlles o avellanes torrades

-3g de cúrcuma fresca

– 1 branca de julivert

– 1 torrada de pa o un carquinyoli

– 1 dent d’all

-sal, pebre…

-oli d’oliva només si volem fer servir la picada en un plat sense salsa o suc, aleshores hi posarem la quantitat d’oli justa per mullar la picada sense que aquesta perdi la consistència de crosta

Arrebossat per a tofu, peix,carn blanca…

– farina de cigró

– 1 cullerada de cúrcuma en pols

-un polsim de pebre negre molt

– 1/2 cullarada de gingebre sec

Menjar fulles

Si, no cal que et mengis les fulles del plataner del davant del portal de casa teva, per menjar fulles, només cal que aprofitis les dels vegetals que comprem i que acostumem a llençar sense haver donat ni una oportunitat a descobrir el seu sabor…

Jo que acostumo a ser molt agosarada pel fa a l’experimentació i el tast  de qualsevol vegetal terrestre i marí, i que en canvi, no tastaria ni que em paguessin un cargol de terra o qualsevol part mitjanament estranya d’un mamífer o una au …amb les coses verdes no tinc manies, així que com ja fa temps que tasto i em sorprenc (moltes vegades desagradablement, no vull mentir), vull compartir fulles comestibles i com cuinar-les.

Val a dir que sempre que les he cuinat per a algun convidat, han acostumat a agradar, després de la sorpresa inicial, que segurament és comparable a la dels botiguers quan veuen que no vull que em llencin les fulles que tant alegrement descarten,i que després de confirmar que no, que no tinc conills al pati de casa (tal i com em va preguntar fa anys un pagès del mercat de Vic, quan es va estranyar que li demanés les fulles del manat de pastanagues que va llençar d’una altra clienta), sempre acaben preguntant com les fas, encara que només sigui per explicar-ho a les clientes.

Així doncs…mengem fulles:

Per exemple, un clàssic per començar..la part més verda de les fulles del porro, les que sempre et volen tallar perquè no ocupin lloc, i que fregidetes o estofades son d’un sabor súper intens. Només cal tenir en compte que no serveixen per fer cremes, ja que tenen massa fibra i deixen una textura emprenyadora, la dels fils durs.. També aprofito per explicar que les arrels dels porros, (si, aquelles arrels blanques i llargues que venen enganxades ala base), un cop netes de terra i seques, es poden fregir en abundant oli ben calent durant 10 segons, i tenen una textura cruixent de patata chip..ideal pel dia que et vols marcar una vacilada per decorar el plat si tens convidats..

Continuem amb un altre clàssic, les fulles de la remolatxa (no, la que ve bullida dins la bossa no les porta) quan son ben maques. Si les fulles venen molt corcades, es pot aprofitar només la penca, que després d’escaldar-la 1 minutet en aigua calenta, es pot fer arrebossada amb ou i pa rallat, i els nens se les mengen de 3 en 3. Sinó, també les podem fer al vapor, i si son de les petites, aleshores crues com a part de les amanides. De la mateixa manera que les fulles dels raves, un cop netes i sense cuinar, son perfectes per l’amanida quan no venen gaire corcats.

La meva àvia de petita em va dir que les “porretas” eren molt bones…per ella una “porreta” és la fulla de la ceba tendra, aquella espècie de cosa allargada verda amb textura de semi làtex..Doncs si, com que la meva àvia era molt sàvia i ho aprofitava tot, que per alguna cosa va passar gana de petita i una guerra d’adolescent, les “porretas” son ben bones. Només cal rentar-les per treure la sorra, tallar-les ben finetes, fregir-les una mica i fer una truita amb elles…és la famosa “truita de porretas” que espero que algun dia, quan la meva nena accepti que les millors truites porten coses a dins,i no només un ou, les prepari com jo, amb amor i enyorança de la cuina de la iaia.. I parlant de la iaia i de sabors enyorats, parlem dels famosos grelos (si, pels qui no ho sabíeu, la iaia era gallega). Aquí a Catalunya, sempre hem menjat el nap i hem llençat la fulla del nap als animals (mal fet), i en canvi a Galícia ho fan al revés, llencen el nap als porcs (mal fet també) i es mengen les fulles del nap, que són els grelos, quan aquesta ja s’ha espigat (o grelat que en diuen a Galícia) i que es diu nabiza quan encara no ha espigat. Doncs jo , que tinc sang catalana i gallega alhora, em menjo tant el nap com la fulla. Com que fer un bon “caldo gallego” és poc pràctic i val a dir que no gaire recomanable si és molt sovint (per les nostres artèries), podem fer una versió light, que seria la de bullir patates i grelos (a qualsevol botiga gallega els trobes), i si tens morriña (versió ibèrica de la “saudage” portuguesa) li pots afegir un tros de xoriço gallec (tot i que com a naturòpata, moralment em sento obligada a dir que només un o dos cops a l’any..)

I acabo amb un altre clàssic per a molt, les fulles de les pastanagues, que quan tenim sort les trobem d’un verd intens, dures i precioses. Aleshores, després de netejar-les, les piquem molt fines (com si fos julivert), i les sofregim amb un parell d’alls, i per acompanyar l’arròs integral són ideals.

fulles comestibles

fulles comestibles

 

 

Amanides a l’hivern???

amanida

amanida d’hivern

És necessari consumir amanides durant els freds mesos d’hivern? Què passa si no em venen gens de gust?

Si entenem com a a amanida una quantitat d’hortalisses i verdures crues, aleshores la resposta és si, si cal consumir productes frescos i sense cuinar per aprofitar millor les vitamines i minerals que ens ofereixen.

El “problema” si li volem dir així és quin tipus d’amanida cal a l’hivern, quan la majoria dels ingredients que acostumem a utilitzar per fer les nostres fantàstiques amanides són de temporada (calorosa, clar) i com a molt menjarem una amanida de producte refrigerat des de fa mesos en una càmera de mercabarna… tomàquet, cogombre, enciams de fulla tendre..

Proposo amanides amb productes de temporada freda, bàsicament tubercles i arrels, i amb enciams d’hivern, que per al meu gust són més saborosos que els d’estiu: escarola ben amarga, enciams arrissats, o fins i tot col de paperina (la del Pirineu) tallada ben fina, i que al contrari que la col bullida no provoca ni gasos ni flatulències.

Aquí van uns exemples:

Amanida rallada d’hivern: 

– 1 branca d’api

-1/2 nap Daikon (d’origen xinès,poc de proximitat, ho sé…però a veure qui és capaç de menjar-se un nap local cru)

-Algues kombu i dulse a trossets

-chucrut (col fermentada, que trobem ja envasada)

– 2 branques de julivert

-sèsam i pipes de gira-sol, 1/2 llimona i oli d’oliva

Pelem i tallem a trossets fins l’api, el julivert, i pelem rallem el daikon. Després de remullar la kombu i la dulse uns 15 minuts, les afegim a la resta de l’amanida, juntament amb la chucrut. Afegim el suc de la llimona i l’oli d’oliva

Amanida d’hivern a l’estil marroquí

– Pastanagues

– Remolatxa crua

– 1 taronja de taula

– Panses de corint

-Aigua de taronger (de venda a les carnisseries Halal)

– Canyella, oli i sal

Pelem i rallem la pastanaga i la remolatxa. Afegim la taronja tallada a l’amanida, juntament amb les panses i li afegim la canyella en pols i l’aigua de taronger (1/2 tasseta de cafè aprox.). Amanim al nostre gust.

Senzilles i amb productes de temporada..

Que aprofiti!!